Ran De Mar

Arribar fins al mar va ser l’obsessió de tots els grans conqueridors de l’antiguitat, com Genguis Khan. Allà on la terra acaba, s’obre una infinitat de noves possibilitats. Ran de mar tot pot tornar a començar, tot hi reneix. Ran de mar, el destí et dóna una oportunitat que ja no esperaves, et brinda un darrer ball que potser ni havies somniat.

El nou disc de Ran Ran Ran comença amb aquest darrer ball i en somnia molts d’altres. Petites derrotes quotidianes que, a través de records “fets d’olors, dolors i instants”, albiren la secreta promesa d’un nou començament. En podríem dir desamor (“Quadrant cançons” i “El palau dels déus” són dues perles del gènere) però en direm esperança. Perquè “és bonic perdre com tan bonic és guanyar”.

“Ran de mar” representa un abans i un després en el so de Ran Ran Ran, cada cop més sofisticat i càlid, per moments preciosista, amb una producció elegant i subtil. Un discurs sonor clarament pop, més lluminós que mai, però que també s’expandeix en els desenvolupaments atmosfèrics dels temes que emmarquen el disc, “Un darrer ball” i la titular “Ran de mar”. Un disc proper i acollidor, marcat per la dicció d’un Ferran Baucells que més que cantar et parla a cau d’orella.

Al cap i a la fi, només es tractava de fer bones melodies, de fer cançons boniques. I d’això els Ran Ran Ran en saben molt. El contrapunt sonor, sempre en connexió màgica amb Baucells, són les percussions de Jordi Farreras, ara apostant per sons el més orgànics possible, tocant sovint directament amb les mans. Martina Borrut (Mad’zelle) aporta els cors a la majoria de cançons, mentre que Valentí Adell ha estat el principal aliat en el procés de producció a l’estudi.

“Ran de mar”, Ran Ran Ran fan un pas endavant per treure el cap del sotabosc on han crescut feliços i s’han desenvolupat amb comoditat. Ha arribat l’hora que tothom els escolti i que tothom es faci seves aquestes cançons, himnes subterranis que comencen a veure la llum, petites grans històries sobre aquest món estrany en què vivim.